25 d’abril 2009

A Santa Maria de Huerta. Dinar al bar-restaurant Estación

En els viatges Barcelona-Madrid-Barcelona per carretera sempre procuro que l'hora de dinar em caigui a Santa Maria de Huerta, on l'Enrique i la seva dona em parlen de la seva vida al poble, del valor de l'estimació dels fills, de la solitud que pateixen amb les families dispersades, de les seves passejades a la tarda. Veuen que en aquest món s'està perdent l'amor entre les generacions i dels uns pels altres, tothom immers en les seves preocupacions i dèries personals.
I una vegada més enceto el dinar amb els espàrrecs gegants i sucosos de les terres sorianes. Aquesta vegada probo el "estofado de corzo" (caça) i no m'arrepenteixo perquè és tan tendre que puc menjar-lo i assaborir-lo sense que el queixal que s'està queixant faci cap avís de disgust. 
















Mentre dino no hi ha res que em distregui, més que les llums que s'escolen per les cortines fent trets aquàtics i mòbils. 





L'Enrique em prepara un ram per endur-me a casa. Durant tota la resta del viatge m'acompanya aquesta olor intensa que fan les flors de les plantes arrelades en terra, en un poble on el silenci omple tot l'espai.
L'Enrique està preocupat perquè les abelles s'estan morint totes. Ja m'ho va comentar l'altre dia quan anava cap a Madrid. Si les abelles moren -qui polinitzarà els fruiters, les herbes, ... ? Just aquella nit, a les noticies de la televisió anunciaven grans inversions per a investigar què passa amb la mort de les abelles de la Xina (el més gran exportador mundial de mel), i a molts altres indrets mundials. Ho comento a la nit amb la meva filla Clèia, i em diu que va llegir que hi ha un relat maia on s'anuncia que la fí del món estarà anunciada per la mort de les abelles dos anys abans de la cloenda terràquia. I curiosament el mateix calendari maia acaba el 2012. 
Tot tornant en el cotxe reflexionava sobre aquests temes i veia com els camions, les preocupacions individuals, els avions, tota la maquinària que ha desenvolupat l'home segueix imperturbable com si res no passés, com si la Terra fora un joguet amb el qual divertir-se. 
-Haurem perdut el sentit essencial de la vida?  



1 comentari:

  1. Sí, nos distraen demasiadas tonterias. Tonterias aburridas que no sirven más que para perder el norte. Las divertidas no hay que dejarlas de lado nunca.

    Pero también creo que es un sentimiento propio de la edad que tenemos, porque muchos antes de nosotros escribieron sobre lo mismo. Centrarse es absolutamente necesario. Hay que elegir.

    ResponElimina