Avui no tinc fotografies, ni tinc ordinador.
Després de pujar les fotografies al blog ja no he pogut fer res més que temptatives infructuoses amb aquest aparell absurd que quan s'espatlla hom es queda amputat.
Em rebel.la la impotència de dependre d'un aparell que representa que és el que ens permet estar en comunicació amb l'exterior, amb els altres.
No em vull ni imaginar la debacle que es pot originar el dia en que aquest sistema faci un col.lapse pel motiu que sigui: no tindrem accés al caixer, el banc no ens donarà els diners perquè no sabran si en tenim o no, el supermercat no podrà vendre, la circulació, els avions, els trens, els hospitals, ... les telecomunicacions, etc. etc. etc. el món en què vivim quedarà reduït a res, en la impotència total i en el caos absolut. Això és possible i tal vegada ens espera aquesta experiència col.letiva, per adonar-nos que hem creat un món fictici, un món que depèn d'un sistema vulnerable a l'abast d'un extorsionador a gran escala.
Com que tot el diumenge vaig estar al laboratori tampoc no tenia fotografies ni motius a mostrar, així que avui encara no és el moment de dir adéu al Blog. I dic això perque darrerament m'estic plantejant si continuar amb el blog o no. Realitzar el blog a diari és una activitat lúdica que em fa sentir conectat amb el carrer, estar atent a les veus de la miriada de joves que es manifesten pels murs amb pintades i enganxines, enregistrar els moviments col.lectius, fer memòria visual del què visc cada dia. Però és una activitat que absorbeix molta quantitat de temps, no tant pel què fa a fotografiar que és com una extensió dels meus ulls, sino pel temps d'edició de les fotografies i pujar-les al blog. És un temps que tal vegada podria utilitzar d'una altra manera sobretot perque és una activitat que no reporta ingressos i avui escassejen. Són reflexions que avui, en aquesta mena d'aturada tècnica, em permeto repassar.
Després de pujar les fotografies al blog ja no he pogut fer res més que temptatives infructuoses amb aquest aparell absurd que quan s'espatlla hom es queda amputat.
Em rebel.la la impotència de dependre d'un aparell que representa que és el que ens permet estar en comunicació amb l'exterior, amb els altres.
No em vull ni imaginar la debacle que es pot originar el dia en que aquest sistema faci un col.lapse pel motiu que sigui: no tindrem accés al caixer, el banc no ens donarà els diners perquè no sabran si en tenim o no, el supermercat no podrà vendre, la circulació, els avions, els trens, els hospitals, ... les telecomunicacions, etc. etc. etc. el món en què vivim quedarà reduït a res, en la impotència total i en el caos absolut. Això és possible i tal vegada ens espera aquesta experiència col.letiva, per adonar-nos que hem creat un món fictici, un món que depèn d'un sistema vulnerable a l'abast d'un extorsionador a gran escala.
Com que tot el diumenge vaig estar al laboratori tampoc no tenia fotografies ni motius a mostrar, així que avui encara no és el moment de dir adéu al Blog. I dic això perque darrerament m'estic plantejant si continuar amb el blog o no. Realitzar el blog a diari és una activitat lúdica que em fa sentir conectat amb el carrer, estar atent a les veus de la miriada de joves que es manifesten pels murs amb pintades i enganxines, enregistrar els moviments col.lectius, fer memòria visual del què visc cada dia. Però és una activitat que absorbeix molta quantitat de temps, no tant pel què fa a fotografiar que és com una extensió dels meus ulls, sino pel temps d'edició de les fotografies i pujar-les al blog. És un temps que tal vegada podria utilitzar d'una altra manera sobretot perque és una activitat que no reporta ingressos i avui escassejen. Són reflexions que avui, en aquesta mena d'aturada tècnica, em permeto repassar.
Hola Manel! Avui t'entenc perfectament, jo a casa tinc una cafetera a rodes (té 9 anys, és comprensible). I la veritat és que es fa impossible editar fotos amb ella, però per mirar el correu i estar en contacte amb amics, etc, ja va bé, i ja veurem quan la canvio. Jo també vaig començar amb un blog com tu, on postejava cada dia i visitava un munt més on hi deixava algun comentari. Però es va arribar a fer impossible, ja que consumia moltissim temps, i no cal dir que el temps és el bé més preciat que tenim, així que ho vaig abandonar. Ara ho faig, però semanalment, veig el mateix, però tinc mes temps. Et recomano que facis una entrada semanal on posis el "millor" de la setmana, així no deixes de fer fotos, però tampoc estàs fermat a pujar coses cada dia. La gent ho visitarà igual :).
ResponEliminaSalutacions
Biel
Maneeel. Templa, digo, quizás, a lo mejor, no sé.
ResponEliminaEn realitat m'agrada mantenir el blog perque em demana estar actiu i despert; en realitat va ser resultat d'un dia d'infortunis, que de vegades costen d'assumir. Passada la ventada ja torno a estar en funcionament i seguiré de la manera que millor em vagi, passant-ho bé. I gràcies per les vostres paraules perque fan adonar que hom no està sòl, amb la pantalla com a interlocutor...
ResponEliminaContinuem... manel