Quan em poso al laboratori no veig el dia, entro en una espècie de temps aliè on no hi ha més que la imatge que apareix sobre el paper blanc. Les finestres fosques no deixen veure que el dia segueix a fora.
En aquests dies la única finestra és la de la televisió a l'hora de dinar, les noticies. I avui no em podia perdre la més important de la temporada:
M'ha agradat el discurs d'Obama, ni una sola concessió a la banalitat, ni a cap triomfalisme, tot i que són coses que tradicionalment al poble americà no agraden gaire (recordo que un discurs de Carter avisant als americans que vivien pel damunt de les seves possibilitats, va provocar una caiguda tremenda de la seva popularitat i el van avisar que no tornés a fer-ho o el poble es desmoralitzava). Però la situació és la que és, i tal vegada més greu que la que ens diuen...
I segurament que sí és hora de canviar pautes personals i col.lectives...
El President 44, un número que pesa molt. Molta feina a fer... imagino que aquesta feina no serà sols pels americans, encara que ací tothom digui que això ja s'acaba... com si no fora més que un petit ensurt.
El lapsus d'Obama. 
Els "ex". I la imatge de qui va ser president i tot-poderós cap de la Cia, i pare de la saga bel.licista que durant anys ha comanat el més gran poder sobre la terra. Per a reflexionar sobre les cuites i els interessos pels diners i pel poder.
Uns van i altres tornen... ...la cara de qui va rebre un país pròsper i actiu, i que el retorna arruïnat, atemorit, amb guerres que han devastat països i mort centenars de milers de persones...
"A aquells que ataquen als dèbils els diem us vencerem"
"Demanem respecte mutu al món musulmà"
"Necessitem enfrontar-nos a una nova era de responsabilitat"
Es veritat! Jo penso que les crisi són per créixer i estic disposada a fer-ho, ho hem de fer tots plegats, podem viure millor si son capaços de construir una altre món, i això comença per nosaltres mateixos............molt maco el teu reportatge i comentaris.
ResponElimina